Jacinto Mascarell: "La banda té molt de potencial però hem de saber adreçar-la"

Com era la banda fa trenta anys?

Era molt familiar perquè estava acabadeta de fer. Es tractava d’un grup molt reduït on venien músics d’altres pobles i d’ací i era tot nou, aleshores tot era fer coses, concerts… no paràvem!

Mentre que, per exemple, l’Artesana ja era una banda antiga i consolidada, per a nosaltres tot era nou i ens resultava tot molt divertit.

I com veus l’actual? Milloraries coses?

Baix el meu punt de vista han de millorar moltes coses. És una banda jove que té molt de potencial però hi ha que saber adreçar-la. A la gent li falta un poquet de disciplina i és normal perquè és jove, però hi ha que ensenyar-li una forma de comportar-se des de baix, des de que siguen xicotets ací dins, no quan entren a la banda.

Vindre a la banda és voluntari i els músics venim per passar una bona estona plena de música i per desinhibir-nos. Per això sempre dic que qui no vullga vindre pot anar-se a casa sense cap problema.

Tens algun record especial que hages viscut a la banda?

Hi ha un moment que recorde especialment i que va ser molt important: quan guanyarem el primer certamen. Va ser la bomba perquè ningú pensava que guanyaríem cap certamen, no érem conscients del que podíem arribar a fer. Fins eixe moment era una banda normal i corrent; s’ho passàvem molt bé però al aconseguir aquest premi vam adonar-nos del nivell que hi havia en realitat, vam obrir els ulls. De fet, hi ha gent del poble que des d’aquell moment es refereix a la banda com “una banda de saló”, no una banda de poblet.

Va ser molt bonic perquè així es va obrir la porta per a fer el que fem avui en dia. La banda ha canviat el rumb i ara és de currar i de fer certàmens.

Mai has pensat dedicar-te a la música?

Sí, però em vaig desmoralitzar i vaig deixar de pensar-ho. Al finalitzar la meua etapa a l’exèrcit i tornar a casa, vaig deixar d’estudiar per a treballar i ara és quan pense que deuria haver continuat. En eixe moment tan sols tenia 18 o 19 anys i vaig precipitar-me.

Què creus que aporta Miguel Ángel Navarro a la banda?

Migue dóna molt de joc. Si observes les obres, pots veure cóm aporta més qualitat, encara que per la Unió Musical han passat molt bons mestres, como David o Filiberto. No obstant, pense que encara no estem aprofitant el que ell ens ensenya. La gent no està a la feina, per això moltes vegades m’enfade als assajos.

En la banda hi ha músics que van a l’assaig després de treballar i que intenten aprofitar al màxim les poques hores que dediquen a la música cada setmana, i hi ha altres, com els joves, que tenen la gran sort d’estudiar i d’anar al conservatori i que, per tant, dediquen més temps a l’instrument. Jo sóc dels músics que han de treballar i pense que si la gent es comportara com toca, aprofitaríem molt més els assajos i a Migue...i creixeríem. És un problema que s’ha de millorar des de baix, com he comentat abans. Quan el mestre fa certes coses, el músic ha de reaccionar però no ho fa.

Elegeix entre pasdobles o xaranga.

A mi me pareix que tot és compatible depenent de amb qui estigues tocant. Me pareix que és molt elegant tocar el pasdoble tant amb 60 persones com amb 12 si està ben tocat, encara que impressiona més si som 60, és més satisfactori. I el mateix pense de la xaranga.

Quin és el concert més especial per a tu?

 Un dels concerts més especials per a mi és el de Nadal perquè m’agrada quan toquem les dos bandes del poble, l’Artesana (en la que vaig iniciar-me com a músic) i la Unió. Encara que molta gent crega que hi ha rivalitat, tenim en comú que en la bandera de les nostres bandes duguem el nom de Catarroja. És molt guai veure cóm les dos bandes toquem juntes. Som companys.